BATEIG MARATONIÀ A LA
MARATÓ MÉS FAMOSA DEL MÓN   





















   

El 23 d’octubre de 1983 vaig disputar la primera marató de la meva vida, la de Nova York. Tres anys abans havia pres la sortida, sense cap mena de preparació, en la primera edició de la Marató de Catalunya a la ciutat de Barcelona, però, evidentment no la vaig acabar. Aleshores vaig decidir que no em plantejaria repetir l’experiència si no em podia entrenar, Només ho vaig complir a mitges.

 

   Per què vaig anar a córrer a Nova York el 1983, quan només era un jove de 24 anys, sense gaire experiència com a corredor? Doncs probablement va ser perquè com a periodista vaig copsar el “boom” de la marató novaiorquesa, i vaig tenir la sort de conèixer Ramon Oliu, Domingo Catalán i altres pioners de les primeres expedicions catalanes. Aquell any 1983 no vaig poder fer vacances a l’estiu per culpa de la feina i vaig decidir que m’ho compensaria anant a córrer a l’octubre la marató que m’havia fascinat.

   Em vaig presentar a l’aeroport amb tota la il·lusió del món i amb molt de respecte, perquè només havia fet entrenaments de 10 quilòmetres a la Carretera de les Aigües amb el meu company i amic Xavier Dalmases, i una única tirada llarga d’un parell d’hores.

   Aquell any l’equip oficial de Catalunya, que competia com a país al marge d’Espanya, el formaven Alfons Abellán, Rafa Garcia i Rafa Nogueres, i Joaquima Casas en categoria femenina. Tant ells com els corredors populars que els acompanyàvem portàvem a la maleta una samarreta quadribarrada, patrocinada per El Periódico, per lluir durant la marató. Encara la guardo, i de fet la vaig portar a Barcelona el dia de la meva marató número 100.

    El meu company d’habitació a l’hotel Pennsylvania de Nova York en aquell primer viatge va ser Antonio Hernández Filloy, el primer director del diari Sport, que no corria la marató però aprofitava el viatge que organitzava Marathon Catalunya. Un altre periodista del grup era Joan Patsy, que aleshores treballava a El Periódico. En aquella època era un maratonià que fregava les tres hores, però curiosament aquella va ser la seva última marató, fins que va reaparèixer circumstancialment el 2007 a Barcelona per acompanyar el seu germà Víctor en el seu debut.

   El dia abans de la marató vam anar tots plegats a córrer la Cursa de l’Esmorzar, reservada als participants estrangers. Va ser una experiència única. Vam portar la senyera davant de l’edifici de la ONU, tot i que Catalunya no va ser cridada a l’hora d’anomenar els països. Les autoritats de l’organisme no eren tan tolerants com Fred Lebow i es regien per l’oficialitat. En qualsevol cas, vam fer els 5 quilòmetres fins al Central Park passant-nos la bandera els uns als altres, i vam tenir la sort que l’endemà va sortir una foto a la portada del New York Times o del New York Post, no ho recordo bé, en què es veia perfectament la bandera catalana entre els corredors que pujaven per la Sisena Avinguda cap al Central Park.

   I per fi va arribar l’hora de la veritat. Plovia. No amb intensitat, però sí que estava clar que el dia no s’aixecaria. En aquella època no hi havia tants corredors com ara però la infraestructura per anar a Staten Island era la mateixa. Per tant, ens va tocar matinar i esperar-nos durant més de tres hores a Fort Wadsworth, mirant d’aixoplugar-nos dins les enormes tendes de l’exèrcit. Per sort, només érem uns 15.000, menys d’una tercera part que actualment, i vam poder esperar l’hora de la sortida amb relativa comoditat.

   Recordo especialment la foto que ens vam fer el grup de catalans abans de sortir, i després tothom va marxar cap a la zona que tenia assignada. En el meu cas, en ser debutant, em va tocar situar-me a la cua, gairebé 600 metres més enrere de la línia de sortida. En aquella època no hi havia control de xip i, per tant, era evident que si t’obsessionava la marca estaves perdut. En el meu cas, la diferència final entre el temps del meu cronòmetre, que vaig activar en creuar la línia de sortida, i el temps oficial va ser de 5 minuts i 18 segons. Com que era la meva primera marató, aquest fet tampoc em va preocupar gaire.

   Va ploure durant tota la marató. Com va dir anys més tard l’amic Rafa Nogueras, va ser com un bateig per un maratonià que estava destinat a fer carrera, evidentment no per les marques però sí per la quantitat de maratons.

  Han passat 33 anys però recordo molt bé les sensacions d’aquell dia. L’ambient ja era el d’ara, i la comunió entre el públic i els corredors impressionava. Vaig gaudir de cada moment, tot i que a partir del km 25 em va tocar patir. Per al meu cos era un terreny desconegut, perquè mai havia estat tanta estona corrent. Recordo que la meva obsessió era no aturar-me, perquè temia que si ho feia no podria tornar a arrencar. Per tant, vaig afluixar molt el ritme però no vaig deixar mai de córrer, ni tan sols en els avituallaments.

   En les últimes milles, ja dins del Central Park, ja no notava el dolor ni el cansament. L’emoció de veure que estava completant la marató ho curava tot. Vaig creuar la línia d’arribada amb llàgrimes als ulls. El cronòmetre oficial marcava 4:22:21. El meu, 4:17:03. Semblava mentida, però ja era un maratonià. I, a més, m’havien batejat a Nova York... Vaig sentir moltes coses, però segur que no vaig pensar mai que arribaria a fer més de 100 maratons i que 33 anys després creuaria per quinzena vegada aquella mateixa línia d’arribada, davant mateix de la Tavern on the Green, el famós restaurant del Central Park.

   L’endemà em feia mal tot, però recordo com si fos ara que, quan vam pujar al microbús que ens portava d’excursió a Washington, vaig veure que el Rafa Nogueras, que havia quedat entre els 100 primers de la marató, anava més coix que jo. Sé que li vaig comentar que em reconfortava veure que els bons també estaven fets pols... Per cert, l’equip masculí català, amb Abellán, García i Nogueras, va baixar per primera vegada de les 7 hores, però sense acabar en places de podi. La Quima Casas va fer marca, amb un temps de 2:47:51 i això li va permetre percebre una ajuda de 10.000 pessetes al mes de la Federació Espanyola...

  El vencedor d’aquella marató va ser el neozelandès Rod Dixon, amb un impressionant esprint que va acabar amb el seu rival, Geoff Smith, estés a terra sobre la línia d’arribada. La imatge la va utilitzar molts anys la firma Saucony en la seva publicitat. Va ser la primera vegada en les catorze edicions de la Marató que el guanyador no era nord-americà. Curiosament, a partir d’aquell dia ja sempre es va imposar un estranger...fins el 2009, amb la victòria de Meb Keflezighi, molt celebrada pels americans.

   Personalment va ser una experiència que no oblidaré mai i que va tenir la virtut de ficar-me dins del cos la llavor de la marató, que ja m’ha acompanyat tota la vida.