QUARTA MARATÓ DEL 1987 A CALVIÀ
I NOVA REBAIXADA A LA MARCA   













  

  

  

    

  

Personalment, tinc un gran record de l’antiga Marató Costa de Calvià, perquè va ser el primer lloc on vaig baixar de les tres hores. La primera experiència, però, m’hi vaig quedar a les portes. Va ser l’any 1987.


 
  La temporada maratoniana havia començat completant la meva primera marató de Barcelona amb un temps de 3:26:26. A l’estiu, a Hèlsinki, vaig esgarrapar tres minuts a la marca, però la millora important la vaig fer a Nova York, on vaig fer una marca de 3:14:57. En teoria, allà donava per acabada la temporada, però el meu amic Joan Mas em va convèncer perquè l’acompanyés a Calvià el mes de desembre. Ell era un incondicional d’aquella marató, potser pel fet d’haver fet la mili a Mallorca, i no se la perdia mai. A mi em semblava excessiu afegir una quarta marató a aquell any 1987, que va ser el que em va convertir definitivament en maratonià. A més, entre la marató de Nova York i la de Calvià només hi havia sis setmanes de diferència i no semblava molt assenyat participar-hi.

   Però el Joan és un home convincent i no només em va empènyer a acompanyar-lo a Mallorca sinó que em va entabanar per córrer al seu costat amb la idea de baixar de tres hores. Jo era un maratonià molt tendre i veia impossible aguantar a aquell ritme. A Nova York ja havia rebaixat gairebé deu minuts la meva marca, i no creia possible guanyar un quart d’hora més sis setmanes després...

   Li vaig dir que sortiríem junts però que segons com em trobés el deixaria marxar. Els quilòmetres anaven passant i em sentia còmode al seu costat, tot i que la sensació, pel ritme que portàvem, era d’estar corrent una cursa més curta i no una marató. D’aquell dia en va sortir una frase que hem recordat tota la vida: “Joan, anem massa follats...”

    Sigui com sigui, vaig aguantar a ritme sub tres hores fins més enllà de la mitja marató. Va arribar el moment en què el meu cos va dir prou i vaig haver de deixar marxar el Joan, però tampoc em vaig enfonsar espectacularment. Vaig acabar amb un temps de 3:01:56, una marca increïble si considerem que havia començat el 1987 sense haver baixat mai de quatre hores.

   Semblava evident que el 1988 havia de ser l’any de trencar la barrera de les tres hores... Em vaig proposar intentar-ho a la primavera, però el què no sabia en aquell moment és que la fita l'aconseguiria el desembre en aquell mateix escenari.