FRACÀS ESTREPITÓS A LA MARATÓ DE PARÍS, 
QUE ACABO EN MÉS DE 5 HORES   
















  

  

  

    

  

A la marató de París del 1988 vaig tenir la primera gran frustració com a maratonià. Havia de ser la meva primera marató en menys de tres hores i vaig acabar molt per sobre de les 5. Va ser una patacada física i moral. Una lliçó. Des d’aleshores sempre he sabut que quan ets a la línia de sortida d’una marató mai pots aventurar com arribaràs al final.

 

   Abans d’afrontar aquella marató, el maig del 1988, tenia un bagatge de sis maratons, amb una millor marca de 3:01:56 feta el desembre de 1987 a Calvià. Per tant, m’havia arribat l’hora d’afrontar el repte de trencar la barrera de les tres hores. Vaig preparar-me a consciència i el diumenge anterior, a Martorell, vaig fer 38:22 als 10 km, com a últim test per comprovar que estava a punt per al gran objectiu. Però aquella setmana va passar alguna cosa i les sensacions van començar a canviar. Probablement va ser un error l’esforç de Martorell i a mesura que s’acostava el dia d’anar cap a París m’anava trobant cansat i sense forces. Les coses no van millorar en arribar a la capital francesa. Mentre fèiem el turista amb la colla, m’anava capficant i tenia la sensació que m’havia entrenat massa, com si hagués trencat la fulla del ganivet per haver-la esmolat massa...

 

   Va arribar el dia D i de seguida vaig comprovar que, efectivament, alguna cosa fallava. En aquella època la marató començava a la part baixa dels Camps Elisis, a la Concòrdia, i tirava amunt en direcció a l’Étoile, just al revés de com es fa actualment. Com que érem gairebé 10.000 corredors i encara no s’havia inventat el cronometratge amb el xip, era bàsic situar-se com més endavant millor si es volia fer una bona marca. Seguint l’amic Jordi Baltiérrez, un experimentat maratonià manresà, vam passar com aquell qui diu per sobre de la gent i vam arribar gairebé a primera fila. Però encara no havíem sortit i jo ja suava. Feia una calor inusual per ser el 15 de maig i continuava amb males sensacions.

 

   Però van donar el tret de sortida i vam sortir a 4.15, Camps Elisis amunt. El ritme era el que tocava per baixar de tres hores, però potser havíem d’haver estat més conservadors. Jo tenia molts problemes per seguir la colla, mentre els altres xerraven com aquell que res. En arribar a l’Arc del Triomf ja els vaig deixar marxar. No entenia com set dies abans havia fet 10 km a 3.50 i ara no anava còmode a un ritme 25 segons més lent. Capficat en la meva solitud, vaig intentar recuperar-me afluixant una mica, aprofitant el tram pla del Bois de Boulogne. Però notava les pulsacions cada vegada més altes, tot i anar molt més lent.

 

   Abans de la mitja marató ja ho volia deixar córrer. Vaig arribar al punt on hi havia la gent de la colla que no corria i em van animar a continuar. Ho vaig fer amb l’esperança que aviat em trobaria millor. Però no va ser així. No recordo exactament en quin quilòmetre però em vaig haver d’aturar i començar a caminar. Vaig pensar que si veia un taxi lliure l’agafaria, però per sort o per desgràcia no en vaig trobar cap. No em va quedar altre remei que continuar cap a l’hipòdrom de Vincennes, mig caminant mig trotant, confiant que no se m’hi fes de nit, ja que les tres hores, i fins i tot les quatre, ja feia estona que no eren més que una quimera.

 

   No sé com, però vaig arribar al famós hipòdrom. Em vaig posar a córrer, per dignitat, i vaig fer la volta final per aturar el cronòmetre en 5 hores, 8 minuts i 23 segons. I pensar que m’havia entrenat com un boig per baixar de tres hores!

 

   Va ser una gran decepció. Durant molts dies vaig rumiar què podia haver passat. La calor podia ser una excusa, però era evident que hi havia alguna cosa més. Probablement vaig experimentar per primera vegada el fenomen de passar-se de forma i vaig pensar que això em serviria d’experiència per no repetir els mateixos errors. Per descomptat, també vaig decidir que mai més disputaria un 10.000 al màxim el diumenge abans d’una marató. Una lliçó per tota la vida.