TRENCO LA BARRERA DE LES TRES HORES 
A LA MARATÓ DE CALVIÀ   













  

  

  

   Després del fracàs de la marató de París vaig desconnectar del córrer. Amb el meu amic Toni Closa, periodista de l’Sport, vam fer un viatge que teníem pendent de feia temps. El Transiberià. En tornar de Rússia vaig començar a entrenar. En aquella època ja començava la febre dels diferents plans d’entrenament. No hi havia internet, però sí revistes. Però jo em vaig fiar més del Domingo Catalán, que em va fer un pla d’entrenament una mica “manyo”.

 

   Em vaig posar a la feina i de mica en mica la forma va anar tornant. A quatre setmanes de la marató vaig fer un “marcon” a la mitja de Mollerussa: 1:22:36, a 3.55 el quilòmetre. Era evident que tenia el sub 3 hores a les cames. Allò em va donar molta moral i vaig intensificar els entrenaments de qualitat per buscar la forma òptima per al gran objectiu. Sèries de 400 metres a 1.15 i de 1.500 a 5.30 eren entrenaments habituals en aquella època, cosa que ara em sembla absolutament increïble...

  Però el record del fracàs de París m’amoïnava i, a mesura que s’acostava l’11 de desembre sentia una gran ansietat. Tenia moments de gran confiança i seguretat i d’altres de dubtes i pors. Trencar la famosa barrera era com una obsessió per als maratonians populars en aquella època.

 Va arribar el dia de la marató. Ens vam situar a la sortida amb el Joan, com un any abans, intentant col·locar-nos bé per no perdre temps. En aquella època no s’havia inventat el xip i, per tant, només hi havia un temps oficial.

   La marató va ser calcada a la de l’any anterior...però al revés. Vam anar junts amb el Joan fins al “mur”, però aquesta vegada va ser ell el que es va quedar. Jo estava confiat i sabia que la marca sortiria. No he trobat enlloc els parcials que vaig fer. Ni tan sols recordo en quant vaig passar la mitja, però tinc molt clar que, un cop sol, vaig anar continuant a ritme, buscant la glòria. Passat el km 40 ja vaig cantar victòria. Aquells moments finals van ser apoteòsics i, quan vaig veure al fons la pancarta d’arribada no vaig poder contenir les llàgrimes. El cronòmetre va marcar 2:58:29. M’havia sobrat un minut i mig. Ja era sub 3 hores!. Havia trencat la barrera màgica. Els esforços dels meus primers anys de maratonià havien tingut la seva recompensa. Em sentia com si hagués batut el rècord del món. M’acabava de treure l’espina de París.