MARCA PERSONAL A LONDRES I ARRIBO 
DAVANT DE SEBASTIAN COE   











 

 

    Després de córrer, a mig gas, la marató de Barcelona, aquell any 91 vaig preparar a consciència la marató de Londres, per veure si baixava d’una vegada de 2:56. No ho vaig fer per 6 segons. Suposo que si hi hagués hagut control de xip sí que ho hauria aconseguit. En qualsevol cas, vaig restar uns quants segons a la meva marca i vaig aconseguir un fet per a mi increïble: arribar davant d’un mite com Sir Sebastien Coe.

 

   Va ser la meva segona i fins ara última marató de Londres de la meva carrera. Un mes abans de la prova, a la fira de la marató de Barcelona, vaig tenir la sort de poder entrevistar Sir Sebastian Coe, un dels grans mites del mig fons, campió olímpic dels 1500 metres a Moscou 80 i Los Angeles 84. S’havia retirat feia uns mesos i va venir a Barcelona com a representant d’una marca esportiva. En l’entrevista em va dir que correria la marató de Londres i que el seu objectiu era, simplement, fer-la en menys de tres hores. La veritat és que vaig pensar que em prenia el pèl, ja que, tot i que no és el mateix el mig fons que la marató, em pensava que un atleta del seu nivell, i encara jove, estava capacitat per anar molt més ràpid.

   A Londres vaig compartir habitació amb el Maties Sala, un aventurer manresà que, entre moltes altres coses, havia fet la volta al món en bicicleta. Amb ell i amb el Jordi Baltiérrez, amb qui ja havia compartit diverses maratons, vam anar cap a la línia de sortida i vam fer junts la primera part de la marató. De seguida, però, els vaig deixar marxar perquè anaven massa ràpid per a mi i no volia cometre el mateix error que altres vegades. L’objectiu era millorar la meva marca de 2:56:29 i no era prudent anar més de pressa del compte. Tot i això, el temps de la mitja em va espantar: 1:25:30. Això era un ritme de 2:51!

   Vaig afluixar una mica i en els últims quilòmetres vaig haver de serrar les dents i concentrar-me molt per assegurar la marca. Ja gairebé al final em vaig trobar amb l’Elisenda Pucurull i la seva família que ja tornaven cap a l’hotel. Aquell any, la marató de Londres era la Copa del món per als atletes d’elit, la quarta de la història, i l’Elisenda, la millor maratoniana catalana, va ser la primera classificada de l’equip femení espanyol. Recordo que li vaig dir al Francesc, marit de l’Elisenda i company de feina meu, que creia que faria marca...

   I la vaig fer. Però només per 23 segons. Vaig aturar el cronòmetre en 2:56:06 i vaig rebre amb emoció la medalla, que tenia la inscripció World Marathon Cup. Com si fos un atleta de veritat! Si hi hagués hagut control de tems per xip, que encara no existia, hauria baixat de 2:56.

   A la tarda no vaig voler anar a fer un volt per Londres amb el Maties i el Baltiérrez perquè estava molt cansat i vaig preferir quedar-me a l’hotel. Va ser aleshores que em vaig assabentar que havia fet millor temps que Sebastian Coe. Veient per televisió el resum de la marató, que van guanyar Yakov Tolstikov i Rosa Mota, vaig veure l’arribada de Coe, que va fer una marca de 2:56:20. És a dir, que un dels meus mites atlètics va entrar 14 segons més tard que jo... Si ho arribo a saber m’espero i avui tindria una fotografia impagable! És una de les anècdotes més increïbles del meu historial. Encara guardo el diari on hi ha la classificació, amb la prova de la meva “victòria”. Llàstima que el meu cognom surt amb “v” i no amb “b”, per culpa del touroperador madrileny que encara avui dia té l’exclusiva de les inscripcions per Londres...

   Han passat molts anys i no he tornat a fer la marató de Londres, probablement perquè no m’agrada haver d’anar amb agència. Sempre he preferit organitzar-me jo els viatges. Però potser ja tocaria tornar a córrer la gran marató europea per excel·lència...