MARATÓ DE VALÈNCIA, TOT 
PREPARANT ELS 100 KM   









Arribada de la Copa del món de 100 a Palamós.





 

  


   El 2 de febrer del 1992 vaig córrer per primera vegada a la meva carrera la marató de València. No era un objectiu en si mateixa sinó que formava part dels entrenaments d’un repte molt important per mi: el debut en els 100 km.

   Era l’època de la “marquitis” i també de buscar noves experiències, com, per exemple, algunes incursions a l’ultrafons. A Pessillà de la Ribera, al Rosselló, vaig establir el meu rècord de distància, en fer més de 64 quilòmetres en 6 hores. Això em va despertar un nou objectiu: fer una cursa de 100 quilòmetres.

   L’admiració que sentia per Domingo Catalán, aleshores el millor especialista del món en els 100 quilòmetres, hi va tenir molt a veure. La nostra relació va començar per un tema merament professional, però, sobretot després del problema que va tenir per haver anat a córrer a Sud-àfrica en època de l’apartheid. Arran d’allò vam parlar més sovint i la relació va anar a més i va néixer una amistad per tota la vida.

   L’experiència dels 100 quilòmetres no l’oblidaré mai...però no sé si la repetiré. Vaig triar els de Palamós perquè aquell any 92 li havien atorgat la Copa del món, i això garantia que la prova no seria tan solitària com els altres anys.

    No tenia molt clars els entrenaments i em va semblar que fer la marató de València a un ritme tranquil era una bona idea. Més endavant, a la marató de Rotterdam, ja hi hauria ocasió de tornar a córrer a ritmes exigents. A València, doncs, es tractava de fer una tirada llarga amb dorsal, sense castigar massa el cos. No havia fet mai una cursa de 100 quilòmetres i em feia molt de respecte. Els corredors més experimentats em van dir que una marató dues setmanes abans m’aniria molt bé, però que sobretot no anés a menys de 5 minuts per quilòmetre...

   En aquella època jo corria molt més ràpid. Acabava de fer la mitja marató de Granollers per sota dels 4 minuts per quilòmetre, i la cursa dels 30 km del Delta del Llobregat a 4.18. Per no accelerar-me més del compte a la marató de València em vaig oferir per fer de llebre del company del Domingo Catalán Fondistes Club Víctor Martínez Luna, que debutava i s’havia marcat l’objectiu de baixar de les tres hores i mitja. Li vaig dir que es posés al meu darrere i que no es preocupés del ritme. Així jo tenia un objectiu i m’assegurava no anar més ràpid del compte.

   La veritat és que vaig acabar molt satisfet de la meva feina com a llebre. Era la primera vegada que ho feia i em vaig adonar que tenia una gran facilitat per anar a ritme. Vaig marcar el pas des del principi fins al final i vam acabar amb un registre de 3:29:22, a una mitjana de 4.58. El Víctor va acabar contentíssim i jo també. Quinze dies després, a Palamós, vaig completar la meva primera cursa de 100 quilòmetres, amb un temps de 10:20:24, a una mitjana de 6.12. Sempre vaig pensar que l’entrenament de la marató de València m’havia anat molt bé.