A LA MARATÓ DE ROTTERDAM EM QUEDO
A UN PAS DE LA MILLOR MARCA   











   

 

 

  

   Rotterdam no té l’atractiu turístic d’Amsterdam, però durant una època va ser destí obligatori per a tots els maratonians del món. En els anys 80 va agafar una gran fama, i els rècords del món de Carlos Lopes (1985) i Belaney Densimo (1988) li van donar la fama de marató més ràpida del món, com passa actualment amb la de Berlín.

 

   El seu recorregut planer, i una temperatura habitualment òptima, sempre ha estat un atractiu per als corredors que busquen fer una bona marca. Probablement per això, Rotterdam es manté entre les maratons més multitudinàries d’Europa, amb més de 12.000 participants, tot i que Amsterdam s’ha situat a la seva alçada en els últims anys.

 

   Possiblement per la seva fama de marató ràpida, l’any 1992 vaig decidir participar-hi. La primera part de l’any l’havia dedicat als 100 km de Palamós i després, per raons de feina, no havia pogut córrer la marató de Barcelona. Per tant, el 5 d’abril em vaig presentar a Rotterdam disposat a millorar la meva millor marca personal, que era de 2:56:06 des de l’any anterior a Londres.

 

   Realment, vist amb la perspectiva del temps, vaig tenir molt mala sort d’haver escollit aquell any per anar a Rotterdam. Resulta que va ser l’última edició que es va disputar sense el sistema de cronometratge amb xip, ja que Championchip, l’empresa pionera i encara avui líder del sector, va néixer a Holanda el 1993. A la marató de Rotterdam del 92, doncs, encara es feia servir el sistema tradicional de sortida única per tothom, sense possibilitat de reconèixer el temps real del corredor. Això era un gran problema per als corredors populars que anaven a la ciutat holandesa moguts per la seva fama de marató ràpida, ja que la sortida, situada a la no massa ampla Avinguda Coolsingel, era una autèntica trampa per una participació tan massiva amb cronometratge manual. A més, la prova estava tan pensada per als corredors d’elit, que els populars s’havien de buscar la vida per situar-se a la línia de sortida. Repassant les notes que vaig escriure el 1992, em faig creus de veure quina era la mentalitat de l’època. La sortida A estava reservada als corredors que tenien menys de 2.25, la B per als que estaven entre 2.25 i 2.45, i la C...per a tota la resta. És a dir, que un maratonià de 2.46 tenia la mateixa zona de sortida que un de cinc hores!

 

   Com he dit, jo tenia acreditada una marca de 2.56 i, per tant, vaig haver de sortir al mig de la gran massa, en una autèntica gàbia. Tinc una fotografia que va fer l’Esther, la meva parella aleshores, en què se’ns veu atapeïts com en una llauna de sardines. Vaig perdre gairebé dos minuts fins passar la línia de sortida, i vaig acabar fent una marca oficial de 2:56:25, és a dir que no vaig fer marca per 19 segons, quan amb el xip hauria aconseguit una millora de més d’un minut i mig...

 

   La marca real que vaig fer, doncs, vol dir que la marató em va anar molt bé i que realment vaig viure els avantatges del circuit. La temperatura no va superar en cap moment els 12 graus, no va fer gaire vent i no hi va haver cap problema amb la humitat. Tot el contrari que l’experiència que vaig viure en aquell mateix circuit quinze anys més tard.