NOVA MILLOR MARCA PERSONAL A  
LA MARATÓ DE VIENA   











  

   Vaig córrer per primera vegada la marató de Viena el 1993. Era la meva vintena marató i la vaig afrontar amb la idea de millorar la meva marca personal, que era de 2:56:05 des de l’any 1991 a Londres. M’havia quedat a les portes l’any anterior a Rotterdam per culpa de la mala sortida i la inexistència del xip, i en aquella època de “marquitis” em semblava inacceptable estar dos anys sense fer marca. Ho vaig provar a València al febrer, però vaig tenir problemes i em vaig haver de conformar amb 2:59. Aleshores em vaig decidir per Viena.

   Arribava bé a la cita de Viena, després d’haver fet un test sis dies abans, que era dilluns de Pasqua, a la cursa de 15 quilòmetres de Canovelles. Em vaig haver de retenir pensant en la marató, però tot i això em va sortir una mitjana de 4.19, prou bona en aquell circuit. Per tant, em vaig plantar a la línia de sortida de Viena convençut que tenia la marca a l’abast.

    El recorregut de Viena és molt pla i, a més, molt interessant turísticament. Porta els corredors pels llocs moderns i històrics més impressionants de Viena. Comença entre els gratacels del complex de l'ONU i de seguida els participants creuen el Reichsbrücke, un pont de 864 metres sobre les aigües del riu Danubi, potser menys blaves del què un espera, acompanyats per la famosa melodia de Johann Strauss.

   Després de passar per la plaça dels Herois, o Heldenplatz, i contemplar el fabulós Palau Imperial, la marató continua cap a la immensa extensió verda del parc Prater, on es pot contemplar la famosa sínia gegant i l’antic Praterstadion, batejat des de fa anys com Ernst Happel Stadion, l’estadi on juguen els partits importants els equips de futbol de Viena. L’avinguda principal del parc, la Hauptallee, amb els seus castanyers a banda i banda, ofereix una imatge bucòlica i una ombra molt agraïda pels maratonians els anys que fa calor.

   Després, el recorregut continua per la carretera de circumval·lació de Viena, més enllà de la famosa òpera, a través de la vall del Danubi, per arribar al castell de Schönbrunn, l’antiga residència imperial d'estiu. En el camí de tornada els corredors poden gaudir dels principals exemples de l'arquitectura de Viena, amb nombrosos museus i l'ajuntament, així com el teatre Burg i la Universitat, on hi ha la línia d’arribada.

   Aquell 18 d’abril del1993 em vaig situar, nerviós, a la línia de sortida. No hi havia control de xip, i em va correspondre la segona zona, just darrere dels atletes d’elit, destinada als corredors que havien acreditat menys de tres hores. No em va costar agafar el ritme desitjat, i fins i tot em vaig accelerar una mica massa, tot i que perdia força temps en els avituallaments. Donaven l’aigua en gots i això t’obligava a frenar una mica si no te la volies tirar tota per sobre.

   Vaig passar la mitja marató en 1:26:48, potser una mica massa ràpid. Però em sentia fort i vaig continuar sense problemes fins que vam entrar dins del Prater, pràcticament al km 30. Allà va començar a bufar el vent a ratxes i ja no vaig córrer amb la mateixa comoditat. Vaig alentir el ritme, però encara tenia marge per millorar la meva marca. En el km 38 vam sortir del Prater i vam començar l’aproximació cap a l’arribada. Aleshores vaig intentar augmentar una mica el ritme i vaig notar que estava deshidratat. Els bessons amenaçaven amb una rampa i vaig veure que la marca es podia escapar per pocs segons.

   No sé com m’ho vaig fer, però finalment el cronòmetre oficial va marcar un temps de 2:55:43, és a dir, que vaig millorar la meva marca en 22 segons. Al cap d’uns dies vaig rebre el diploma de la marató, que aleshores es deia Frühling Marathon, és a dir, Marató de la Primavera, que deia que havia quedat en el lloc 369 d’un total de 4.719 acabats. Una vegada més, doncs, havia aconseguit rebaixar la meva marca personal.