EL PLAER DE CÓRRER A CASA DUES SETMANES 
DESPRÉS DE LA MILLOR MARCA   








 

  El 1994 vaig fer una vegada més la marató de Barcelona, però va ser una marató diferent. Quinze dies abans havia fet la millor marca de la meva vida a la marató de Sevilla i no sabia com respondria el cos ni a quin ritme seria convenient fer la marató. Al final els dubtes es van esvair i va ser una de les maratons més divertides de la meva vida.

   El què tenia molt clar era que amb tant pocs dies de recuperació, i amb la duresa de l’arribada a l’Estadi Olímpic, no podia aspirar a tornar a fer marca ni tan sols a baixar de les tres hores. Per tant, vaig decidir sortir amb el meu amic Carlez Mira amb la idea d’anar a un ritme còmode i sense obsessionar-nos massa per la marca. En el fons no les tenia totes, i recordo que em vagi posar un bitllet de 500 pessetes al mitjó per si havia d’abandonar i agafar un taxi fins a Montjuïc per recollir la roba. Per als més joves us diré que els bitllets de 500 pessetes eren de color blau, i que estaríem parlant d’uns tres euros...

   Vam sortir de Mataró una mica per sota dels 4 minuts i mig per quilòmetre, aprofitant la baixada inicial fins al mar i el traçat pla de la primera part de la marató al seu pas pels diferents pobles del Maresme. Vam passar la mitja marató en 1:33:13 i recordo que li vaig dir al Carlez: “A veure si doblem i fem 3:06:26...” Ell em va dir si estava de broma, perquè amb la pujada fins a l’Estadi Olímpic s’havia de comptar que perdríem fàcilment un parell o tres de minuts. Això si no punxàvem...

   Vam anar continuant sense problemes i quan vam ser al Paral·lel ens vam posar sense proposar-nos-ho a 4’20 el km, tot i la lleugera pujada. No cal dir que avançàvem corredors a riuades. Tothom anava “punxat” i nosaltres volàvem i estàvem cada vegada més eufòrics.

   A la pujada de Montjuïc vam resistir a 4.40 i quan vam entrar a l’Estadi li vaig comentar al Carlez que ho havíem fet de conya i que, minut amunt minut avall, doblaríem. La sorpresa la vaig tenir en aturar el cronòmetre sobre la línia d’arribada. Me’l vaig haver de mirar dues vegades: 3:06:26. Havíem doblat “al segon”! Ni fet expressament. Si ho haguéssim volgut fer no ho hauríem aconseguit. Li vaig dir al Carlez que dubtava que mai més a la vida pogués tornar a fer una marató tan perfecte com aquella a nivell de ritme. Després, la classificació oficial ens va “regalar” encara un minut, i el temps que figura en el diploma d’aquella marató és de 3:06:25, o sigui que vam fer la segona meitat un segon més ràpid que la primera!

   Quan, anys més tard, es va decidir no arribar més a l’Estadi Olímpic Lluís Companys perquè la pujada perjudicava les marques, jo sempre posava per exemple la nostra marató del 1994 per desmentir-ho. Corrent amb seny es podia fer una marató prou digna en aquell circuit. A més, acabar a l’Estadi no tenia preu...