DEBUTO A LA MARATÓ DE LISBOA AMB
UNA GRAN MARCA: 2:53:59   















 

A finals del 1994 vaig anar a la marató de Lisboa amb la idea de fer una bona marca, sense exigir-me rebaixar el rècord que havia fet a Sevilla el febrer d’aquell mateix any. Per fer un entrenament diferent, vaig provar un planning de 10 setmanes proposat per l’experimentat entrenador Antonio Postigo. En línies generals, es tractava de córrer sis dies a la setmana, amb una sessió de tirada llarga, tres de rodatge a ritme mig i dos dies de qualitat.

   Vaig assimilar molt bé l’entrenament. Les sèries de 1.000 em sortien fàcilment per sota de 3.40 i les tirades més llargues, de 25 i de 30 quilòmetres, les vaig fer a 4.25 sense massa esforç. Quinze dies abans de la cita vaig fer la clàssica Behobia-Sant Sebastià, que aleshores ja començava a tenir molta fama entre els corredors. Vaig fer un temps d’1:24:25, després d’haver corregut de manera progressiva i acabant amb molt bones sensacions. Tot i que la cursa tenia 20 quilòmetres, sempre es deia que les marques eren les equivalents a la mitja marató, per la duresa de la prova. Per tant, semblava clar que no podia atacar la marca de 2:53:06, però que tenia les cames a punt per tornar a baixar de les tres hores.

   Així doncs, em vaig plantar a la línia de sortida, situada davant del Monasterio dos Jerónimos sense pressió, disposat a córrer segons les meves sensacions. El recorregut era completament pla, sempre al costat del Tajo, primer direcció a l’Oceà i després cap a la ciutat, repetint dos cops la direcció. Era, doncs, una marató gairebé en línia recta. Els únics revolts eren de 180 graus quan es canviava de direcció, lloc on un voluntari et penjava al coll una mena de cordill de diferent color cada vegada, com a prova que havies girat on tocava i no t’havies menjat part del recorregut. Avui dia, amb la tecnologia del xip, aquest mètode fa riure, però suposo que en aquella època devia ser la cosa més normal del món...

   Poc abans de sortir vaig descobrir la presència de Carme Brunet, una atleta catalana especialista en 10 quilòmetres i mitja marató, però que encara no havia debutat a la distància dels 42.195 i havia decidit fer-ho d’incògnit, sense fer-ne publicitat, en aquella marató de Lisboa. Era una manera de comprovar la seva adaptació a la distància i la marca que podia fer, sense pressió de cap mena. Es va quedar parada quan em va veure i, quan em va explicar per què era allà, li vaig comentar que corregués tranquil·la, que jo no era allà com a periodista sinó com a corredor, i que ella era lliure de dir o no com li havia anat l’experiència quan tornés a Barcelona.

   La veritat és que no li va anar malament. Tenint en compte les característiques del recorregut, la vaig poder veure i animar unes quantes vegades, i la vaig advertir que anés amb compte amb els temps parcials perquè hi havia algun quilòmetre mal posat. Al final va ser la quarta dona, amb una marca de 2:41:38.

   A mi em va sortir una marató molt més ràpida del què pensava, i durant una bona estona vaig estar pensant seriosament en la possibilitat de rebaixar algun segon a la marca de Sevilla. De fet, la mitja marató la vaig passar en 1:26:38, només 26 segons més lent que el dia del rècord.

   En no haver-hi pujades ni pràcticament revolts, era fàcil córrer a un ritme constant. Quan vaig superar el quilòmetre 30 sense notar cap mena de mur, vaig dubtar entre conservar o arriscar. Em va semblar que anava sempre uns segons per sobre del rècord i que seria gairebé impossible millorar la marca de Sevilla. Anava molt al límit, sempre uns segons per sobre dels 4 minuts per quilòmetre i era molt difícil accelerar. El km 35 el vaig passar en 2:23:45. Evidentment no tenia al cap en quant ho havia fet a Sevilla. Després vaig comprovar que 35 segons més ràpid. En veure que el 36 i el 37 els vaig fer a 4.10, ja em vaig oblidar de la marca.

   En qualsevol cas, vaig arribar al Monasterio dos Jerónimos molt sencer, i amb una marca final de 2:53:59, la segona millor de la meva vida, a només 53 segons del meu rècord. Francament, no m’ho esperava pas. El què no sabia era que mai més a la meva vida tornaria a baixar de les tres hores, però sí que vaig aconseguir aprofitar la bona forma per fer la meva millor mitja marató, tres setmanes després a Vilanova i la Geltrú, amb un temps d’1:20:50.

   Després de creuar la línia d’arribada a Lisboa vaig tenir un disgust. Aquella era la meva marató número 25, i tenia guardats a casa els dorsals de les 24 anteriors. El cas és que allà tenien el costum d’arrencar el dorsal a l’arribada i els anaven clavant un darrere l’altre en un clau, suposo que per comprovar després la classificació. Un sistema en consonància amb el del cordill que et penjaven al coll en els punts de gir. Vaig reclamar que volia el meu dorsal, i vaig haver de parlar amb diverses persones fins aconseguir que m’agafessin les dades per enviar-me’l a casa. El vaig haver de tornar a reclamar i finalment me’l van enviar, i ara el tinc penjat a la paret de casa, juntament amb els de les altres maratons completades fins ara.