UN CALVARI EN LA PRIMERA MARATÓ
CRONOMETRADA AMB XIP   









 

Si en les maratons de Barcelona del 1993 i del 1994 vaig tenir dues grans experiències i vaig gaudir de valent, el 1995 vaig passar un autèntic calvari. No havia d’haver corregut, però ho vaig fer i vaig acabar arrossegant-me. Com a mínim vaig arribar a l’Estadi Olímpic amb el Domingo Catalán, l’Amado Hernández i el Manuel López. La imatge va servir per etiquetar una ampolla de vi...

 

   Els dies previs a la marató vaig desenvolupar una lesió al tibial esquerre, i també arrossegava molèsties al tendó d'Aquil·les dret. El divendres tenia els meus dubtes de si era prudent participar en la marató. El meu massatgista, el Josep Lluís Navarro, em va fer un “tape”, un embenat especial, i el diumenge vaig anar cap a Mataró amb molts dubtes, però disposat a intentar-ho.

   Vaig córrer amb molèsties des del començament, però en aquella època no sabia anar lent i vaig passar la mitja marató en 1:31:32, a 4.20 el quilòmetre. Evidentment, vaig “petar”, i en el km 30 em vaig haver de posar a caminar.

   Quan començava a valorar molt seriosament la possibilitat d’abandonar, em vaig trobar amb el gran Domingo Catalán, que també tenia problemes físics i encara anava pitjor que jo. El Mingu em va dir: “Tu i jo, a Barcelona, no podem abandonar mai. Arribarem arrossegant-nos si cal”.

   Ens van ajudar l’Amado Hernández i el Manuel López i entre tots vam aconseguir arribar a l’Estadi Olímpic, això sí, amb més pena que glòria. El temps final va ser de 3 hores i 24 minuts, que ara em semblaria prou bo, però aquell dia per mi va ser una gran decepció, i em semblava una barbaritat haver trigat una hora i 52 minuts a fer la segona mitja marató...

   Per cert, aquella va ser una marató històrica perquè per primera vegada a Catalunya i a tot l’estat espanyol es va utilitzar el xip a la sabatilla com a sistema de cronometratge, la manera perfecta per saber sempre el temps real de cada corredor.