ACABO COM A PRIMER ESTRANGER DE LA
MARATÓ DE SANT PETERSBURG   
















 

  

  

   El 1995 vaig córrer la marató de Sant Petersburg, quatre anys després de la recuperació del nom original de la ciutat, que, com la resta del país, estava en ple procés d’assimilació dels canvis polítics que va comportar la desaparició de la Unió Soviètica. Tenia curiositat per comprovar si la perestroika es notava i si l’ambient de la ciutat seria ja diferent del que havia conegut l’any 1988, quan l’havia visitat per primera vegada, aleshores amb el nom de Leningrad.

 

   La vaig triar també perquè la data de la marató m’anava molt bé, però recordo que vaig tenir molts problemes per poder tancar el viatge. No trobava combinacions de vols assequibles, fins que vaig rebre l’extraordinària ajuda de Jordi Pintó, aleshores relacions públiques d’El Corte Inglés, que em va facilitar les coses. Vaig anar per Londres i vaig tornar per Zuric, després de comprovar que tot continuava si fa o no fa igual que el 1988.

   El què més cridava l’atenció de la ciutat era el contrast entre l’elegància arquitectònica de l’era de la Rússia dels tsars, amb els edificis i les instal·lacions de l’època soviètica.

  Pel que fa a la marató, evidentment era un esdeveniment pràcticament clandestí entre la població. La participació va ser d’uns 250 corredors, i en cap moment es va veure el més mínim punt d’animació ni d’acumulació de públic. Tots els detalls denotaven una modèstia absoluta, tot i que l’organització havia aconseguit incloure la marató al calendari internacional de l’AIMS.

   Com a mostra de la precarietat organitzativa, recordo que no vaig tenir manera de fer la inscripció prèviament. De fet, vaig viatjar sense tenir la plena garantia de poder córrer, tot i que telefònicament m’havien assegurat que la inscripció es feia el mateix dia de la cursa. La marató començava el dissabte a les 7 de la tarda. Al matí vaig anar a la seu del club organitzador i vaig omplir la butlleta allà mateix. Era un trist imprès de paper reciclat, només amb caràcters ciríl·lics, on vaig apuntar el meu nom, la procedència i l’any de naixement. Vaig voler-hi posar l’adreça perquè m’enviessin el diploma, però em van fer entendre que si hi tornava l’endemà me’l donarien allà mateix

   A la tarda vaig anar cap a la plaça de la sortida i, davant mateix de la Columna d’Alexandre hi havia un lloc per deixar-hi la bossa, cosa que no feia gairebé ningú, ja que tothom arribava de casa amb la roba de córrer. Només 13 dels participants no érem de cap de les antigues repúbliques que formaven la Unió Soviètica.

   El què més em va impressionar abans de prendre la sortida van ser les indumentàries dels participants, sobretot les sabatilles, que recordaven més les de la pel·lícula Carros de foc que no pas les d’atletes de finals del segle XX. Un corredor, que devia tenir prop de 60 anys, va venir tímidament a demanar-me una mica de vaselina, com si fos un producte impossible d’aconseguir en aquelles terres.

   Vaig començar la marató, doncs, amb una estranya sensació, com si em trobés en un altre món, sensació que encara es va incrementar més en comprovar l’ambient desangelat de les amplíssimes avingudes per on passàvem, amb un asfalt completament atrotinat, com si no haguessin fet cap reforma en cent anys.

   Evidentment, no hi havia línia blava ni cap senyalització que indiqués el camí a seguir, però, això sí, a cada cruïlla hi havia un parell o tres de guàrdies que t’assenyalaven per on havies de passar, amb unes banderes vermelles, i aturaven els sorpresos conductors, gens acostumats a veure gent corrent pels carrers. Els punts quilomètrics només estaven assenyalats cada 5 quilòmetres, cosa que dificultava tenir referències. En aquella època no hi havia rellotges amb GPS i jo encara no tenia prou experiència com per clavar el ritme. Pensava que podia córrer en menys de tres hores, però de seguida ho vaig començar a dubtar. Feia molta humitat, i en el quilòmetre 5 ja tenia la samarreta quadribarrada completament enganxada al cos. A més, vaig comprovar que no hi havia avituallament. Les normes de l’AIMS se les passaven totes per on volien...

   Finalment, cap al quilòmetre 7 o 8 hi havia tres persones que donaven aigua. Com ja em temia, sense ampolla ni cap mesura higiènica, ja que omplien gots de plàstic directament amb una mànega. Tot plegat va fer que m’anés deshidratant, i per postres vaig haver de fer una parada tècnica darrere d’un arbre d’un dels parcs per on passava la prova. Ja m’ho havien dit que no es podia beure aigua de l’aixeta, però no podia fer la marató sense cap mena d’avituallament líquid.

   Amb totes aquestes circumstàncies, encara no sé com vaig arribar a la plaça del Palau en un temps de 3 hores i 15 minuts. En aquella època era una marca modesta per a mi, però vist amb la perspectiva del temps, crec que vaig fer un temps molt meritori. Després de creuar la línia d’arribada vaig comprovar, sorprès, que no donaven medalla ni cap mena de record. Ara bé, al cap de poc, mentre intentava recuperar-me una mica, em van venir a buscar dos individus, que em va semblar que em deien alguna cosa semblant a “televisió”. Com que era evident que allà no veien TV3, no sabia de què em parlaven, fins que vaig entendre que em volien fer una entrevista per una televisió local. Quan vaig preguntar el per què, em van dir en un anglès encara més rudimentari que el meu que “perquè venia de molt lluny”.

   L’endemà encara m’esperaven més sorpreses. Vaig tornar al local del club a buscar el diploma perquè l’únic record que m’emportava de la marató era un dorsal amb tela de sac, que encara avui crida l’atenció en la meva col·lecció . Quan em van veure es van posar molt contents i, a més del diploma, escrit, naturalment, en ciríl·lic, em van obsequiar amb un gerro de vidre i un banderí, perquè resulta que havia estat el primer dels tretze estrangers participants!  I això que només vaig quedar el 73è de 211 classificats. El vencedor va ser un tal Sergei Kolesnikov, segons vaig deduir després d’una estona intentant transcriure el seu nom. Va fer una marca de 2:24.

   Ves per on, doncs, vaig tornar de Sant Petersburg amb el primer premi de la meva vida maratoniana. El què més greu em sap és no tenir ni una sola fotografia de record d’aquella marató, ja que hi vaig anar sol i l’organització, evidentment, no feia fotografies dels corredors.

Tor i que no he tornat a la ciutat dels tsars, suposo que les coses han canviat molt. Ara és una marató internacional de 3.000 participants, i evidentment el primer estranger classificat ha de córrer una mica més de pressa del què ho vaig fer jo en aquella llunyana nit de Sant Joan del 1995.