NO EM PUC ACOMIADAR DE L'ESTADI OLÍMPIC
BAIXANT DE LES TRES HORES   










 

   Després de la decepció del desembre a la marató de Calvià, on la mala col·locació dels punts quilomètrics em va privar de baixar de les tres hores, em vaig proposar tornar-ho a intentar el març del 1996 a Barcelona. Em feia il·lusió tenir 10 marques sub 3 hores. Les coses, però, tampoc no van sortir bé.

 

   En l’entorn maratonià català es continuava discutint sobre la conveniència de mantenir el recorregut olímpic, tenint en compte la duresa de la pujada a Montjuïc, que perjudicava les marques. Semblava clar que aviat s’optaria per prescindir d’aquell final tan exigent. Per això, vaig pensar que la millor manera d’acomiadar-me de la meravellosa arribada a l’Estadi era aconseguint-t’hi la desena marca per sota de les tres hores.

   La idea era fer una cursa igual de regular que la de dos anys anteriors, on vaig doblar el temps de la primera mitja, però, evidentment, a un ritme més exigent.

   Però em vaig passar. Esperonat pel començament en baixada des de la Plaça d’Espanya de Mataró fins a la carretera, vaig fer el parcial del km 5 en menys de 20 minuts, és a dir, a menys de 4 minuts per quilòmetre. Em vaig haver de moderar, però tot i això, el quilòmetre 10 el vaig passar en 40 minuts i 20 segons, un ritme encara excessivament ràpid. Ni a Sevilla, ni a París ni a Lisboa havia fer un parcial com aquest!

   La mitja marató la vaig passar en 1:25:40, el temps de pas més ràpid de la meva vida en una marató. Equivalia a una marca final de 2:51:20. Em vaig espantar però vaig pensar que, per molt que “punxés” a la pujada final, tenia molt marge per baixar de tres hores.

   En el fons del meu cap tenia la sospita que m’estava equivocant. Si la idea era fer 2:59 no tenia sentit passar la mitja en 1:25... Però, ja estava fet i vaig intentar ser positiu i pensar en el marge que m’havia guanyat, mirant de fer callar la veueta que em deia que a les maratons sempre és millor ser conservador que arriscat...

   El quilòmetre 30 encara el vaig passar en 2:02:38. Començava a perdre forces, però, tot i que em quedava la pujada a Montjuïc, tenia molt marge per baixar de les tres hores.

   Però va passar el què havia de passar. Vaig començar a anar cada vegada més lent. El parcial del 30 al 35 el vaig fer a 4.23. Tenia encara un bon coixí. Podia fer els 7.195 metres que quedaven en 35 minuts i mig. Podia anar a cinc! Vaig intentar ficar-me això al cap perquè en aquella època anar a cinc era gairebé bufar i fer ampolles, un ritme molt còmode...

   Però a vegades la ment no pot enganyar el cos. Per primera vegada, la pujada a Montjuïc va ser un mur infranquejable per a mi. Em vaig haver d’aturar dues vegades, maleint la meva mala estratègia d’haver sortit tan ràpid. El km 40 el vaig passar en 2:49:27. M’havia menjat tots els segons que em sobraven i era del tot impossible, amb la pujada que em quedava i el cansament acumulat que portava, baixar de les tres hores. Desmoralitzat, vaig arribar fins l’Estadi i vaig fer la volta pel tartan olímpic. El meu comiat de l’Estadi Lluís Companys no es mereixia un final així. Vaig fer un temps de 3:01:18, amb la sensació d’haver corregut molt malament. No vaig fer una cursa digne d’un maratonià de la meva experiència, i va ser una llàstima perquè m’hauria agradat tenir una marca inferior a les tres hores a l’Estadi Olímpic.

   Entre el problema de Calvià amb els quilòmetres mal posats i la meva errada d’estratègia en aquella marató de Barcelona, sap realment greu tenir només 9 maratons per sota de les tres hores i no haver pogut arrodonir la xifra de 10. Però totes les experiències ajuden en la carrera d’un maratonià.