SENSE ARRIBAR A L'ESTADI OLÍMPIC
TAMPOC ACONSEGUEIXO BAIXAR DE TRES HORES   













  

  

  

  

La marató de Barcelona del 1997 va ser l’última de la meva vida que vaig preparar amb la intenció de mirar de baixar de les tres hores. Sabia que era l’última oportunitat per aconseguir el desè registre per sota dels 180 minuts, que se m’havia resistit pels pèls a Calvià i l’any anterior a Barcelona, en l’última arribada a l’Estadi.

 

   Les pressions populars havien aconseguit que s’eliminés la pujada a Montjuïc, que penalitzava molt les marques. Sense anar més lluny, a mi l’any anterior m’havia impedit baixar de les tres hores. L’organització va mantenir la sortida a Marató i el recorregut per la costa, però va incrementar el quilometratge per la ciutat de Barcelona per poder situar l’arribada a les Fonts de Montjuïc, just al peu de la fatídica pujada. A més, es recuperava l’arribada de la primera edició barcelonina, la del 1980.

 

   Em va semblar, doncs, que se’m presentava una bona oportunitat per baixar per última vegada de les tres hores i vaig decidir entrenar-me amb aquest objectiu.

 

   Amb la lliçó apresa de l’any anterior, no vaig sortir tan ràpid i em valg limitar a controlar els temps de pas. Tot i això, vaig passar la mitja en 1.28, quan la idea inicial era fer-ho en 1.29.

 

   Fins el km 35 vaig mantenir els temps de pas desitjats, però allà les cames se’m van començar a carregar i el ritme va baixar de manera alarmant. En passar per la Rambla m’esperava el meu amic Carlez Mira, que es va posar a córrer al meu costat. Això em va animar i encara tenia una breu esperança d’aconseguir l’objectiu. El Carlez em va intentar animar, dient-me que em veia molt bé i que tenia molt mèrit fer al voltant de tres hores i que no era tan important fer uns segons per sobre que per sota. Li vaig dir que discrepava, que volia tenir la desena sub tres hores...

 

   Però el Paral.lel em va posar al meu lloc. Només deixar enrere Colom ja vaig veure que seria impossible. Al final vaig fer 3:01:25, gairebé el mateix temps que l’any anterior, però sense la pujada a l’Estadi.

 

   Vaig tenir clar que no valia la pena continuar buscant la desena marca per sota de les tres hores. No em compensava l’esforç dels entrenaments i la decepció per “punxar” al final i quedar-me a les portes de l’objectiu era massa gran. Preferia gaudir dels viatges i descobrir maratons diferents i quedava clar que la “quantitat” era incompatible amb la “qualitat”. La tria estava feta...