UNA MARATÓ AMB MICKY MOUSE
I L'ÀNEC DONALD   

















  

   El complex Walt Disney World de Florida està considerat el lloc de vacances més gran i més visitat del món, amb quatre grans parcs, hotels, botigues, restaurants i avingudes d'entreteniment i diversió. És propietat de Walt Disney Parks and Resorts. Està situat a Lake Buena Vista i a Bay Lake, a poques milles d'Orlando. Sovint el nom s'abreuja com Disney World o fins i tot WDW. Des del 1994 s’hi disputa una marató, que recorre els parcs.

   La vaig correr per primera vegada el 1998. Des que l’havia descobert en tenia ganes perquè durant la meva infància i adolescència no havia tingut l’oportunitat de visitar cap parc temàtic...més enllà del Tibidabo. Tot i que en aquella època només portava una trentena de maratons a les cames, ja havia començat a experimentar el plaer de combinar les maratons amb viatges interessants. Vaig saber que l’amic Andreu Ballbé hi anava aquell 1998 per assistir al congrés internacional de l’empresa Championchip, que aleshores es començava a implementar a totes les maratons d’un cert prestigi com a sistema més fiable de cronometratge. Vaig parlar amb ell i vam decidir que correríem junts la marató.

   L’Andreu va ser en la seva joventut un destacat especialista català en els 800 metres, fins el punt de participar en els Jocs Olímpics del 76. Després, ja retirat, va mantenir el virus de l’atletisme a la sang i es va passar a les curses de fons, amb un caire totalment popular, alhora que anava progressant amb la seva empresa de cronometratge de curses.

   Va arribar el dia de la marató i ens vam situar tots dos a la línia de sortida. Era negra nit, ja que la cursa comença sempre a dos quarts de 6 del matí. Això es fa perquè a l’hora d’obertura de les portes dels parcs la majoria de corredors ja hagin acabat. Teníem sensacions estranyes. L’Andreu em va dir que estava encuriosit perquè seria la primera vegada a la seva vida que correria més de tres hores seguides, cosa comprensible si tenim en compte que, en origen, era un corredor de 800 metres. En aquella època ja havia fet alguna marató, però havia baixat de les tres hores, cosa que no pensàvem fer aquell dia. Jo ja feia més de tres anys que no ho feia i, a més, teníem clar que aquella era una marató per fruir-la. Vam decidir que aniríem a 4.30, que era un ritme que tots dos podíem portar amb comoditat. Això equivalia a una marca final al voltant de les tres hores i 10 minuts.

   Així vam començar i la veritat és que vam anar com un rellotge. Gran part de la prova anava per les carreteres que uneixen els diferents parcs. Era un paisatge agradable, però, evidentment, preferíem els moments en què entràvem en algun dels parcs. Recordo especialment la curiosa sensació que vam notar quan vam passar pel famós castell de la Ventafocs i va aparèixer davant dels nostres ulls el Magic Kingdom, el parc més antic del complex. Tot plegat semblava un conte de fades i, encara que tots dos ja érem grandets, no podíem deixar de somriure.

   Vam passar la mitja marató en 1:34:30 i amb molt bones sensacions. Recordo que no vam parar de xerrar durant tota la marató, com no podia ser d’una altra manera tractant-se de nosaltres dos. Quan faltaven uns cinc quilòmetres per al final, vaig començar a tenir algun problema. No anava tan fi i vaig notar que feia alentir l’Andreu. Com que havíem dit de fer tota la marató junts, ell no volia marxar, però li vaig insistir perquè la sensació de frenar algú no m’ha agradat mai. Així, doncs, just quan ens acostàvem al parc Epcot, on hi havia l’arribada, vaig deixar que l’Andreu se n’anés uns metres davant meu.

   L’arribada estava situada davant mateix de la immensa bola gegant de l’atracció més coneguda d’aquest parc, la Spaceship Earth. Malgrat la punxada final, vaig clavar el temps de tres hores i 10 minuts, com estava previst. L’Andreu, amb tan poca estona, em va treure un parell de minutets. Em va dir que tenia ganes d’acabar perquè, evidentment, mai havia corregut durant tanta estona seguida...

   Els dies següents van ser fantàstics. Vam gaudir com nens de tots els parcs. Jo no tenia fills, però l’Andreu em deia que ell, que sí que era pare, tenia fins i tot un cert remordiment d’estar vivint en solitari aquelles sensacions. I és que, realment, aquells parcs són un autèntic paradís per a petits i grans...