PARÍS BÉ VAL UNA QUARTA MARATÓ   










  

 

   L’any 1998 vaig córrer per quarta vegada a la meva vida la marató de París, on tenia records agredolços de les anteriors participacions. El 1988 hi vaig viure una de les experiències més doloroses de la meva carrera; un any després em vaig quedar a les portes de baixar de tres hores i finalment el 1994 vaig aconseguir una marca inferior als 180 minuts. El 1998 hi vaig tornar simplement a passar-m’ho bé.

   En aquella època ja tenia assumit que no tornaria a córrer maratons per sota de les tres hores, perquè ja havia canviat la qualitat per la quantitat. Però encara era jove i, tot i no forçar, encara feia marques prou bones.

   Vaig sortir sense un objectiu concret, sabent que en teoria podia aguantar bé a un ritme aproximat de 4.30, com havia fet a Disney World pel gener. Però la baixada pels Camps Elisis va fer que m’accelerés massa i el temps de pas pel km 5 era de 21:49. Un cop llançat, i com que em trobava bé, vaig decidir mantenir el ritme i el parcial en el km 10 era de 43:28, és a dir, força per sota dels 45 minuts, que era la previsió.

   Vaig passar la mitja en 1:32:07, dos minuts i mig més ràpid que a Disney World. La veritat és que no pensava anar tan ràpid i em vaig espantar una mica, i vaig decidir aixecar una mica el peu per evitar patir al final.

   En la segona meitat m’ho vaig passar prou bé. Tenia uns sis minuts de marge per fer la marca prevista de 3:10 i em vaig dedicar a observar el recorregut, confirmant l’encert de l’organització, que havia deixat enrere aquells anys foscos de l’arribada a l’Hipòdrom de Vincennes. Passant pels túnels al costat del Sena, vora la Torre Eiffel, vaig veure com molts corredors s’aturaven en passar pel punt exacte on havia mort d’accident Lady Diana de Gal·les uns quants mesos abans, al pas inferior del Pont de l’Alma. El lloc on es va estavellar el cotxe estava ple de flors. Evidentment, els corredors que s’aturaven no estaven gens obsessionats amb la marca...

   Vaig enfilar cap a l’Etoile i vaig acabar la marató en 3 hores, 10 minuts i 26 segons. Era evident que en aquella etapa de la meva carrera maratoniana, un ritme de 4.30 el quilòmetre el podia portar perfectament.

   Definitivament, París m’agrada. La ciutat, la seva marató i, per sobre de tot, té per a mi una connotació molt especial: l’última etapa del Tour, que tantes vegades he cobert per la feina.