MARATÓ DE LA PLANA DE VIC:  
NO SEMPRE CAL ANAR LLUNY PER CÓRRER











  

    L’any 1999 vaig participar en la Marató de la Plana de Vic, que només es va fer durant cinc anys. Era un recorregut d’asfalt, que sortia i acabava a la ciutat de Vic i passava per Malla, Tona i Gurb.

   Va ser la trenta-novena marató de la meva vida. Tres mesos abans havia fet la marató de Disney World, a Florida, amb un temps de 3:16, i la idea a Vic era la de fer un entrenament i ajudar la gent que volgués baixar de les 3 hores i mitja. En aquella època poques maratons tenien llebres oficials, i amb el meu amic Carlez Mira ens vam proposar fer-ho a Vic, tenint en compte que jo estava preparant la marató de Viena, prevista per un mes després, i no tenia la intenció d’esforçar-me al màxim. Ja em semblava bé fer una marca de 3:29 i, de passada ajudar altres corredors.

   Vam sortir, com sol ser habitual en les llebres, una mica més ràpids del compte, i el quilòmetre 5 el vam passar en 14:35. Jo portava una gorra amb unes orelles del Micky Mouse, que havia comprat a la marató de Disney World, i anava dient a la gent del grup que seguissin les orelles del ratolí, ja que no n’hi havia de llebre... L’humor que no falti mai!

   El km 10 gairebé ja el vam clavar, 49:57, tot i que el recorregut tenia alguns desnivells i no era fàcil anar a ritme. La mitja marató va sortir una mica massa ràpida pel meu gust, 1:44:10. Si doblàvem faríem 3:28:20, i es tractava simplement de fer uns segons per sota de les tres hores i mitja. Això va fer que el Carlez i jo decidíssim afluixar una mica, per por de cremar la gent menys experimentada.

   El què no m’esperava és que la segona mitja se’m faria tan feixuga. En teoria portava un ritme per fer la marató xiulant, però els quilòmetres finals em van posar a prova i em vaig haver d’esforçar molt per poder complir el meu paper de llebre. Pel km 30 vam passar en 2:29:39 i això volia dir que no podíem badar. Vaig tenir la sort que el Carlez anava millor que jo i em va anar estirant, i al final vam complir l’objectiu, amb un temps de 3:29:17.

   La satisfacció de veure com gent desconeguda t’agraeix la feina que has fet no té preu. Això em va compensar de sobres l’esforç dels quilòmetres finals, que van ser molt més complicats del què pensava. Després, encara em quedava el trajecte en cotxe fins a Sant Just, una dutxa ràpida, un piscolabis amb una esgarrapada, i una jornada laboral fins passada la mitjanit. Quan vaig agafar el llit, vaig dormir pla...