SEVILLA: RETORN A L'ESCENARI  
DE LA MEVA MILLOR MARCA









  

   Tot i la gran alegria que em vaig emportar de la marató de Sevilla el 1994, amb la millor marca de la meva vida, no hi vaig tornar fins sis anys després, el febrer del 2.000. En aquella època ja no baixava de les tres hores i, tot i que tenia clar que no podria tornar-ho a aconseguir, la vaig preparar a consciència per veure quin era el meu sostre en aquell moment.

    Vaig fer un test d’arrencada a la mitja marató de Sitges, set setmanes abans. La vaig córrer amb l’amic Rafa Estrella i vam fer 1:29:07, evidentment una marca que no convidava a baixar de les tres hores a la marató, perquè pràcticament era el ritme que calia portar durant els 42 quilòmetres. Em vaig fer un plànning exigent, amb sèries de 1.000 a menys de 3.40, tirades de 20 quilòmetres a ritmes alts i setmanes de més de 100 quilòmetres. Després de tantes maratons “de turista” va ser un canvi molt brusc i el cos es va començar a queixar. Primer una sobrecàrrega al bessó esquerre i després a l’abductor. Tot i això, la setmana abans de la marató vaig decidir que podia sortir a 4.15, després de fer un últim test a la Carretera de les Aigües.

   Vaig marxar a Sevilla i la vigília de la marató no les tenia totes. Tot i que havia afluixat moltíssim els entrenaments, l’abductor em molestava molt. Vaig rodar uns quatre quilòmetres pel Parque María Luisa, recordant els moments d’eufòria de sis anys abans, intentant recuperar la moral.

    Però el dia de la marató les coses no van anar, ni de bon tros, com el 1994. Vaig portar el ritme per baixar de les tres hores gairebé fins a la mitja marató, que vaig passar en 1:30:15, però la segona part se’m va fer eterna. Com que en el km 25 ja sabia que no aconseguiria l’objectiu, em vaig deixar anar i vaig acabar amb una marca de 3:07:33. Aquell dia em vaig acabar de convèncer que ja no baixaria més de les tres hores perquè ja tenia 40 anys i no li podia exigir al cos entrenaments tan intensos. El meu organisme em va passar factura en forma d’una afonia gairebé absoluta que em va durar tres setmanes...

   Ja ho tenia clar, però em vaig acabar de convèncer que les maratons, a partir d’ara, serien per gaudir-les.