LA MARATÓ 50 AL BRESSOL 
DE LES MARATONS 












  


   L’any 2002 vaig tenir l’honor de córrer la marató d’Atenes i d’entrar a l’Estadi Panathinaikó, seguint les petjades d’Spiridon Louis, el primer campió olímpic de marató. Com no podria ser d’una altra manera, la  marató popular anual d’Atenes fa servir el recorregut històric, des de Marató fins al vell estadi dels Jocs del 1896, i jo tenia molt clar des de molts anys abans que volia córrer la meva marató número 50 en aquell escenari, l’itinerari original, el bressol de tot plegat, l’autèntica marató...

   Cap a l’any 2000 vaig començar a controlar-me el calendari de maratons per fer coincidir la número 50 amb Atenes 2002. Va venir just darrere d’una altra marató especial, la que vaig córrer a Annecy amb el Joan i el Carlez el dia que feia 42 anys i 195 dies.

   El mes de novembre del 2002, doncs, vaig pujar a l’avió per anar cap a Grècia i la meva sorpresa va ser monumental quan vaig descobrir que una altra persona havia tingut exactament la mateixa idea que jo. Era el Carlos Ferrer, que també anava a Atenes per disputar-hi la seva cinquantena marató. Ens coneixíem de feia temps, però sense haver tingut mai una relació important. Jo no sabia que també hagués fet tantes maratons. Ell viatjava amb la família i ràpidament vam quedar entesos per compartir alguns àpats i per anar plegats a la fira del corredor.

   Quan vam anar a buscar el dorsal ens vam quedar força decebuts. Tots dos pensàvem que una marató amb tants al·licients com aquella tindria una gran fira i que s’hi respiraria una ambient especial, però la realitat era ben bé una altra. Poca gent i absència total d’estands de cases comercials o d’altres maratons. No vaig entendre com els atenencs no sabien explotar un filó tan clar...

   Els anys m’han donat la raó perquè ara sí que sembla que la marató d’Atenes ha fet un salt endavant i ha crescut espectacularment en tots els aspectes. D’entrada, actualment el nom oficial és el de “Athens Authentic Marathon”, és a dir, que exploten la idea del recorregut original. La participació ja és d’uns 12.000 corredors, quan el 2002 no vam arribar als dos mil. Concretament aquell any la vam acabar 1.777 persones.

   Passada la decepció de la fira del corredor, el dissabte vam anar amb el Carlos a l’estadi Panathinaikó per anar-nos ambientant. Realment, feia posar la pell de gallina. S’hi respirava olimpisme pels quatre cantons. L’endemà ens vam trobar a la porta de l’estadi per agafar els autocars que transportaven els participants cap el petit poble de Marató. Pel camí vam poder veure els desnivells que ens esperaven, ja que anàvem per la mateixa carretera per on havíem de tornar a Atenes. Ja es veia que el recorregut no seria fàcil ni atractiu. De fet, l’únic que val la pena de la marató d’Atenes és la sortida i l’arribada, per la càrrega simbòlica dels dos escenaris. La resta no ofereix cap atractiu, tot i que és el mateix recorregut del 1896 amb la petita diferència de la distància ampliada. Revisant els dos itineraris es dedueix que els 2.195 metres de més es guanyen a l’arribada a la ciutat, on es fan unes quantes giragonses per alguns carrers, abans d’entrar al majestuós estadi Panathinaikó.

   La marató se’m va fer molt pesada. Després de contemplar l’estadi de Marató, prop del lloc on hi va haver la famosa batalla, ens vam acomiadar amb el Carlos, perquè ell pensava anar molt més ràpid que jo. Vaig sortir més o menys a cinc minuts per quilòmetre, tot i que els desnivells de la carretera aviat em van començar a fer la guitza... Fins el km 12 encara vaig anar bé, i el vaig passar en una hora i un minut, però després ja vaig anar afluixant i el temps de pas per la mitja marató va ser de 1:50:45.

   La segona meitat se’m va fer eterna i vaig trigar més de dues hores en completar-la. Només volia arribar a Atenes i veure el vell Panathinaikó. Pel km 30 ja portava un temps de 2:43:24, i poc després em vaig trobar amb un altre català, que em va dir que s’havia lesionat uns dies abans del viatge i que, com que no podia córrer tota la marató, havia decidit fer només els últims quilòmetres. Tothom pot fer el què vulgui, però no em va semblar bé que corregués amb dorsal i xip sense fer tota la marató...

   El meu calvari es va acabar quan per fi vaig arribar a l’Estadi. Amb les cames carregadíssimes vaig fer un temps de 3:54:33, un petit fracàs per com havia preparat la prova, però l’emoció de trepitjar la pista de l’històric escenari de la victòria d’Spiridon Louis el 1896 ho va compensar tot. Encara guardo al costat de la medalla i el diploma la branqueta de llorer que em van donar a l’arribada, el millor premi per la meva marató número 50.

   D’aquell vell estadi carregat de simbolisme en vaig sortir convençut que continuaria corrent durant tota la vida, segur que no al nivell dels grans campions olímpics, però probablement amb la mateixa il·lusió.