A MARRÀQUEIX TORNO A CÓRRER
PER SOTA DE LES 4 HORES

 














 

 
  Catorze anys després vaig tornar a Marràqueix per córrer la marató. La data m’anava bé per fer-ne una abans de Barcelona i el viatge és prou atractiu, còmode i econòmic.  Aquesta vegada el vol era directe, i no com el 2004, que vam haver de fer escala a Casablanca. L’experiència va ser bona, tan pel que fa al viatge com al resultat de la marató, ja que dos anys després vaig tornar a baixar de quatre hores.

 

 

 

   Vam viatjar amb la Cristina i els nostres amics Santi i Sandra, que regenten, entre altres, el prestigiós restaurant Toc al Mar, a Begur. Ja havíem coincidit amb ells a L’Havana i a Nova York.

 

   Vam fer el turista tot el dissabte, voltant per la famosa plaça Djemà-el-Fna. És la plaça principal de Marràqueix, freqüentada igualment per locals i pels turistes. Durant el dia, està ocupada predominantment per parades de suc de taronja, amb macacos encadenats i ensinistrats per a sortir a les fotos dels turistes i encantadors de serps. És un no parar de gent, igual que els carrerons del voltant, amb els mercats tradicionals del nord de l'Àfrica. Els altres costats estan plens de terrasses de cafeteries per escapar-se del soroll i confusió de la plaça. Els carrers estrets porten pels carrerons de la medina, la ciutat vella. A ponent, s'obre una avinguda que arriba fins la mesquita Kutubia.

 

   Amb el Santi vam mirar de no cansar-nos gaire, i diumenge, poc abans de les 8 del matí, ens vam situar a la sortida de la marató, a l’Avinguda de la Menara, a pocs metres de l’hotel Le Meridien, que és el que havíem triat precisament per la seva proximitat amb la sortida i l’arribada de la marató.

 

   A diferència del 2004, els maratonians sortíem sols, i els que feien la mitja marató, que eren majoria, ho feien mitja hora després. L’organització continua amagant la participació real a la marató barrejant els inscrits de totes les curses, però el cert és que els maratonians no arribàvem a mil. Concretament, vam acabar 868 corredors. Les coses han millorat des del 2004, en que només vam ser 267, però francament m’esperava una altra cosa.

 

   De fet quan corres la marató sembla que et transportis una mica en el temps, amb detalls com ara els avituallaments, només d’aigua, o el marcatge dels punts quilomètrics, només cada 5 km. Aquí no hi ha beguda isotònica ni gels. Això sí, no hi falten les taronges i els dàtils, un símbol d’identitat...

 

   A la sortida feia fred. Només tres o quatre graus, i vam sortir abrigats amb roba per llençar. De fet, jo vaig aguantar mitja marató amb guants i “manguitos”. S’ha de dir, però, que el dia era ideal per córrer perquè no hi havia gens d’humitat i vam acabar amb 10 o 12 graus, temperatura perfecte per fer una marató.

 

   La primera part va per avingudes prou àmplies com perquè no hi hagi empentes, i es dóna la volta als jardins de la Menara per anar tot seguit cap al sud de la ciutat per la carretera de Barrage i tornar a pujar per la d’Ourika. Després el circuit va cap a l’Est, per la carretera d’Agdal. Crec que no hi havia massa diferència amb el recorregut del 2004, ja que bona part de la marató transcorre allunyat del centre de la ciutat.

 

   En alguns trams coincidíem amb els corredors de la mitja, que van sortir trenta minuts després i tenien un circuit diferent. Això ens va portar algun problema, ja que t’avançava molta gent i tenies la sensació d’anar molt lent. El cas és, però, que amb el Santi vam anar tota la marató com un rellotge. Volíem baixar de les 4 hores i vam decidir mantenir un ritme d’entre 5.30 i 5.40 el quilòmetre, sense accelerar-nos en cap moment.

 

   En el punt on havíem quedat amb la Sandra i la Cristina ens vam emportar una decepció, ja que no hi eren. El Santi va dir que segur que les trobaríem més endavant. Jo no ho tenia tan clar, però, efectivament, van aparèixer molts quilòmetres després, quan ja havíem passat la mitja en 1:59:25 i estàvem per la zona del Palmeral, molt allunyats del lloc on havíem quedat amb les dones.

 

   Un cop abandonat el tram del Palmeral, en què vam veure molts camells i poques persones –corredors al marge-, el recorregut començava el camí de retorn cap a la zona de l’Hivernage, on hi havia tota la infraestructura de la sortida i l’arribada. El retorn es feia a través de la carretera N9, la que va a Casablanca, amb molt de trànsit. Els urbans deixaven pas de tant en tant als automobilistes inquiets, que no paraven de fer sonar els clàxons. Aquest era un altre detall que et transportava a les maratons dels anys 80...

 

   Vam afrontar els perillosos quilòmetres finals. Seguíem a ritme però no ens podíem permetre el luxe de “punxar”, perquè no anàvem sobrats de segons. De fet, vam córrer tota la marató a ritme, sense sorpreses ni mals moments. L’únic instant en què em va semblar que podia començar a tenir problemes, un parell de dàtils em van tornar l’energia. Probablement siguin molt millor les ajudes naturals que els gels que ens prenem avui dia...

 

   Sense cap incidència ens vam plantar a l’Avinguda Mohammed VI i vam fer el revolt final per encarar l’Avinguda Menara, i ja vam veure els arcs publicitaris que precedien la línia d’arribada. En passar per la tribuna vam veure que la Cristina i la Sandra hi havien pogut accedir. De fet, no en teníem cap dubte... Ens van fer un parell de fotos i un vídeo i vam creuar tot seguit la línia d’arribada. El temps oficial va ser de 3:59:11. El real, 3:58:50. És a dir, vam fer les dues meitats de la marató exactament amb el mateix temps.

 

   Vaig acabar doblement satisfet. Primer, perquè vaig aguantar tota la marató a ritme, sense defallir al final i, a més, sempre amb la companyia del Santi, cosa molt difícil d’aconseguir. En segon lloc, em vaig adonar que feia dos anys que no aconseguia baixar de les quatre hores. L’última vegada havia estat el febrer del 2016 a Los Angeles.

 

   Ho vam anar a celebrar menjant xai en un local autèntic, situat en un dels carrerons que porten a la plaça Djemà-el-Fna, i a la tarda, complint amb la tradició instaurada 14 anys abans, vam anar a fer el te a l’Hotel La Mamounia, un dels més famosos del continent africà. Igual que el 2004, la medalla de la marató ens va salvar. Si no, no ens haurien deixat entrar...